Bones Festes

Benvolguts i bones festes!

Aprofitem el final del trimestre per desitjar-vos molt bon Nadal i també per oferir-vos un petit recull del que ens va parlar a l'últim FEAC en Carles Ventura.

     "La educación no es preparación para la vida, la educación es la vida en sí misma." John Dewey. 

Els millors pares del món no són perfectes, ens deia Carles Ventura en el passat FEAC. 

Amb l'objectiu de valorar tot allò que et converteix en un gran pare/mare, ens donava eines per ajudar a construir l'autoestima dels teus fills, a partir de millorar la teva pròpia.

Us deixem una carta per a llegir amb tranquil·litat que de ben segur us farà reflexionar:

Tots els meus nens ja han marxat. No ho dic amb tristor. Estic molt satisfeta amb el que tinc avui: tres quasi-adults, dos més alts que jo, i un que s’hi acosta ràpidament. Tres persones que llegeixen els mateixos llibres que jo i que han après a no témer estar en desacord amb mi; que de vegades expliquen acudits passats de voltes; que necessiten fulles d’afaitar, sabó de dutxa i privacitat; que volen mantenir les seves portes tancades més del que m’agradaria. I que, miraculosament, van al bany, es corden les jaquetes i porten el menjar del plat a la boca per ells mateixos. Igual que l’aneguet de goma de la banyera, els nadons que porten dins només es poden intuir en la boira del record.

Per a mi ja s’ha acabat tot allò que vaig estudiar a fons en els llibres. Eduard Estivill,

Carlos González, Adele Faber. Sobre com dormir tota la nit, què menjar, com parlar

amb els fills... Molt fets servir, però tots obsolets. Aquests llibres, i les altres mares al

parc, i els parents ben intencionats em van ensenyar que realment no em podien

ensenyar gaire.

Criar fills sembla ser, al principi, un examen veritat-fals; després un de múltiples

respostes i, finalment, te n’adones que és una redacció sense fi. Ningú no en sap res. Un nen respon bé al reforç positiu, un altre només es pot manegar amb veu severa. Un nenva sense bolquers als 3 anys, la seva germana als 2. Per a llegir amb tranquil·litat...

Tots els meus nens ja han marxat. No ho dic amb tristor. Estic molt satisfeta amb el que tinc avui: tres quasi-adults, dos més alts que jo, i un que s’hi acosta ràpidament. Tres persones que llegeixen els mateixos llibres que jo i que han après a no témer estar en desacord amb mi; que de vegades expliquen acudits passats de voltes; que necessiten

fulles d’afaitar, sabó de dutxa i privacitat; que volen mantenir les seves portes tancades més del que m’agradaria. I que, miraculosament, van al bany, es corden les jaquetes i porten el menjar del plat a la boca per ells mateixos. Igual que l’aneguet de goma de la banyera, els nadons que porten dins només es poden intuir en la boira del record.

Per a mi ja s’ha acabat tot allò que vaig estudiar a fons en els llibres. Eduard Estivill,

Carlos González, Adele Faber. Sobre com dormir tota la nit, què menjar, com parlar

amb els fills... Molt fets servir, però tots obsolets. Aquests llibres, i les altres mares al

parc, i els parents ben intencionats em van ensenyar que realment no em podien

ensenyar gaire.

Criar fills sembla ser, al principi, un examen veritat-fals; després un de múltiples

respostes i, finalment, te n’adones que és una redacció sense fi. Ningú no en sap res. Un nen respon bé al reforç positiu, un altre només es pot manegar amb veu severa. Un nen va sense bolquers als 3 anys, la seva germana als 2.

Quan va néixer el meu primer fill, em deien de posar el nen a dormir de panxa avall

perquè no s’ofegués si regurgitava. Quan va arribar el darrer, les investigacions sobre la mort sobtada indicaven que calia posar-los de panxa amunt. Per a una nova mare,

aquesta certesa canviant és aterradora.

Al final has d’aprendre a creure en tu mateixa. I la investigació acabarà confirmant-ho.

Recordo fa 16 anys llegir llibres sobre desenvolupament infantil buscant algun annex

sobre nens de 18 mesos que no caminaven. Passava alguna cosa amb les seves cames grassones? Algun problema amb el seu cervellet? El creixement anava malament?

M’estava tornant boja? L’any passat va anar a Estats Units. L’any que ve anirà a la Universitat. Parla perfectament. I també camina perfectament.

Cada fase del creixement dels nens ens fa més humils. Vaig cometre moltes errades.

Han estat incloses al museu anomenat “Recordes quan la Mare...?”: Les explosions de

caràcter, les rabietes, les paraulotes, meves, no seves. Els cops que van caure del llit.

Les vegades que vaig arribar tard a recollir-los a l’escola bressol. Els malsons a la nit.

Les horribles colònies. El dia que la petita va tornar de classe amb un 9,8 a Geografia i livaig dir “On has fallat?” (m’ha demanat que ho inclogui)... En què estava pensant?

Però l’equivocació més grossa que vaig fer, la vaig fer mentre feia tot això: no vaig viureprou aquells moments. I ho veig clar ara que els moments han passat, capturats nomésen fotografies. Hi ha una foto dels tres, asseguts a la platja un dia d’estiu quan tenien 7,5, i 1. I desitjaria recordar què varem menjar, de què varem parlar, quina veu tenien, i lacara que feien a l’adormir-se aquella nit.

Desitjaria no haver tingut tanta pressa per fer el que tocava a continuació: sopar,

banyar, llegir conte, dormir. Desitjaria haver apreciat més el què feia i una mica menys

el tenir-ho fet.

Encara avui no sé del tot què va funcionar i què no; què va ser gràcies a mi i què va ser, senzillament, la vida. Quan eren molt petits, suposo que vaig pensar alguna vegada que de grans serien com serien gràcies a allò que jo vaig fer. Ara sospito que senzillament van convertir-se en ells mateixos, perquè van demanar-me de mil maneres que els deixés fer, que els deixés ser.

Els llibres deien que estigués tranquil·la i jo sovint estava tensa, i de vegades

sobrepassada. I mira com ha anat tot. M’enfadava amb les tres persones que més

m’agraden del món, que més han fet per mostrar-me la meva humanitat. I això els

llibres no m’ho van dir mai. Estava determinada a aprendre dels experts, però em va

costar una mica entendre qui eren els experts de debò.

Text original d’Anna Quindlen, premi Pulitzer

Traducció i adaptació lliure de Carles Ventura, Coach de Joves i Famílies

Més informació a www.carlesventura.com